El curtcircuit político-institucional de la transició energètica a Sardenya

Draghi, Todde i el fracàs de la governança.

La gestió de la transició energètica a Sardenya no és víctima d’un obstruccionisme ideològic o burocràtic de per se, sinó que representa el col·lapse estructural d’un model polític i administratiu que ha alimentat expectatives irrealitzables, acabant per determinar un bloqueig sistèmic.

El pecat original normatiu i la centralització de les decisions

L’arrel de l’actual caos normatiu rau en una línia de direcció política nacional precisa de total desregulació, inaugurada durant l’etapa del govern de Draghi (que va culminar en mesures com el Decret Legislatiu 190 i els textos únics sobre les FER – Fonts d’Energia Renovable). Aquest enfocament va consagrar el principi de les fonts renovables com una obra d'”interès públic prevalent”, anteposant-les d’ofici a quasi qualsevol forma de protecció i planificació local en nom de la “necessitat i seguretat nacional”.

El punt culminant d’aquest enfocament centralista es va manifestar quan la Presidència del Consell de Ministres va anul·lar per autoritat els dictàmens contraris del Ministeri de Cultura i de les superintendències locals per tal de desbloquejar projectes fortament qüestionats, una línia posteriorment blindada per les sentències del Consell d’Estat. Aquest entramat va despullar els territoris de la possibilitat de salvaguardar els seus béns culturals i paisatgístics, creant un precedent de desmantellament progressiu de les defenses locals.

La paradoxa de la continuïtat política

En aquest escenari s’insereix un evident curtcircuit polític i legislatiu que afecta les més altes esferes de l’administració regional. En l’època en què s’estructurava a Roma la governança de màxima obertura als mercats energètics i s’escrivien les regles de la desregulació, l’actual presidenta de la Regió de Sardenya ocupava el càrrec de viceministra de Desenvolupament Econòmic. En aquesta funció, la direcció política oficial estava explícitament orientada a “atreure inversors internacionals” i “accelerar les renovables”.

Avui, la mateixa figura es troba al capdavant del govern sard amb el mandat de defensar el territori de la invasió energètica. Aquesta transició personal i política genera una asimetria estructural: la retòrica actual de resistència institucional xoca de front amb les responsabilitats polítiques de l’anterior etapa romana, configurant un nus polític no resolt que es reflecteix en la debilitat de les actuals estratègies regionals.

La ineficàcia administrativa com a trinxera simulada

Si els plans d’inversió s’estanquen avui dia, no és per una sàvia direcció política local o per l’obstruccionisme ideològic d’indígenes “nimby”, sinó per una intrínseca insuficiència de l’acció administrativa de la Regió i irreparables errors de fons en els projectes.

La conducta de la junta està demostrant ser fràgil i ineficaç: els recursos judicials promoguts per la institució regional són sistemàticament rebutjats pels tribunals administratius, ja que les oficines s’obstinen a formular defenses basades en articles de lleis regionals (com parts de la Llei 20) que ja han estat declarades inconstitucionals en gran mesura, o bé presenten recursos febles que semblen mers tràmits formals. Manca la capacitat tècnica interna per elaborar estudis rigorosos capaços de vincular les prescripcions de protecció ambiental i hidrogeològica als actes d’autorització, fent-los inatacables pels advocats dels grans grups privats.

El resultat és un embús total de les oficines públiques (tant ministerials com regionals) que, col·lapsades per les sol·licituds, no disposen del personal tècnic necessari per examinar i documentar la quantitat de prescripcions exigides per llei. Mentrestant, les empreses que han invertit recorren al tribunal administratiu (TAR) per intentar accelerar els terminis.

La privatització de les funcions sobiranes: la guineu al galliner

Per esquivar el bloqueig de la maquinària pública i l’escassetat de personal, l’administració regional ha arribat a prendre una decisió política discutible: subcontractar a una empresa privada externa els estudis tècnics preparatoris per a l’emissió de l’Autorització Única.

Confiar una funció tan delicada, estratègica i sobirana a una empresa privada –formada per professionals que inevitablement operen dins del mateix mercat que les companyies energètiques– subverteix des de la base el principi d’imparcialitat de l’administració pública. Aquest model d’externalització exposa el sistema al risc objectiu de controls permissius i conflictes d’interessos latents, on elements essencials per a l’equilibri biològic i hidrogeològic d’una illa corren el risc de passar a un segon pla davant les lògiques de benefici del sector privat.

Un balanç desastrós en ambdós fronts

Aquest escenari és el producte final d’una etapa política en què demostrar que es tenia alguna cosa a oferir als inversors que operen en els mercats internacionals es va considerar més important que la planificació de regles d’entrada rígides, segures i sostenibles.

El model polític Todde-Draghi ha aconseguit la singular fita de descontentar tots els actors implicats:

• Les comunitats locals i els ciutadans, que continuen vivint sota el xantatge permanent de veure el seu patrimoni natural i agrícola transformat en zones industrials, sense una planificació participativa real i sense beneficis concrets per al territori.
• Els inversors, que veuen els seus capitals immobilitzats i en risc de pèrdua per haver confiat en les promeses d’un marc polític ambigu, que primer va obrir les portes de bat a bat i ara s’encomana a la incompetència i a l’externalització administrativa per gestionar el caos que va contribuir a crear.